Home / Article d'opinió / ‘#MarcaEspaña a la Justícia’, per Miquel Sàmper

‘#MarcaEspaña a la Justícia’, per Miquel Sàmper

La suma de tantes irregularitats en l’aplicació dels principis rectors del nostre Estat de dret havia de tenir conseqüències. I han arribat de nou des del Consell d’Europa, el qual mitjançant el Grup d’Estats contra la Corrupció ha destacat la politització del poder judicial i del seu òrgan de govern, així com la manca d’independència del Ministeri Fiscal: una qüestió de rabiosa actualitat arran del paper del Ministeri Públic en el cas Nóos i també arran de l’interès del fiscal anticorrupció per dur a l’àmbit penal la contractació de Neymar per part del Futbol Club Barcelona, havent omès en el seu moment, les possibles connotacions penals de les operacions urbanístiques dutes a terme a l’antiga Ciudad Deportiva del Real Madrid, ara investigades per la Comissió Europea.

Malauradament, ha esdevingut un axioma que el món jurídic i judicial espanyol cada vegada gaudeix de menys credibilitat als ulls d’Europa, allunyant-se de l’objectiu d’inserir-se dins d’una idea global de justícia. En matèria relacionada amb el desenvolupament de les directives europees, el 2012 Espanya va ser el tercer país més desobedient amb 91 expedients oberts, tan sols superat pels 92 de Bèlgica i els 99 d’Itàlia. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va haver de suplir la manca d’acció normativa de l’Estat espanyol en matèria de desnonaments, malgrat la reiterada petició al govern de la gran majoria dels operadors jurídics i el gran número d’actuacions que es van fer d’ençà que va esclatar la bombolla immobiliària. Fins que el TJUE no va resoldre el cas Aziz (Sentència de 14/3/2013), que declarava la normativa hipotecària contrària al dret de la UE, el legislador espanyol no va modificar la llei. Sobre la Doctrina Parot, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va haver de reparar la destrossa que s’havia fet: primer, per part de la jurisprudència del Tribunal Suprem (ST de 28/2/2006) del principi de irretroactivitat penal regulat en la Constitució i del principi que no hi ha pena sense llei previst en el Conveni de Drets Humans d’Europa; i segon, per la modificació feta per l’Estat el 2010 de l’article 58.1 del Codi penal, tancant l’escletxa que havia obert el Tribunal Constitucional el 2008 amb la doctrina del doble còmput de les penes.

També el TEDH ha deixat clar de forma reiterada que les taxes judicials són contràries al Conveni de Drets Humans quan aquestes tenen finalitats recaptatòries, arbitràries i són requisits previs a l’admissibilitat de les accions judicials (cas Podbielski). El Consell d’Europa ens va alertar el juny del 2013 d’un ús exagerat de la força en les manifestacions i d’una desorbitada quantia de les sancions administratives, i ara el Ministeri de l’Interior el desobeeix tramitant el projecte de llei de seguretat ciutadana. Per acabar-ho d’adobar, el projecte de llei de l’avortament del Ministeri de Justícia ha arribat al Parlament Europeu, el qual ha debatut sota el críptic de “no discriminació en els drets sexuals i reproductius” el projecte espanyol, el qual ha estat rebutjat per tots els grups de l’Eurocambra a excepció del grup popular europeu, que s’ha remès a la legitimitat democràtica de la iniciativa i al seu caràcter intern.

Amb tantes irregularitats no ens pot estranyar que la població no confiï en les nostres normes, sovint injustes i anacròniques, ni en les institucions, acostumades a no respectar la separació de poders, indispensable per fer possible el bon govern de les societats i la seva pau. No es confia ni en aquells que pressionen (alguns polítics), ni en aquells que s’hi deixen, i esdevé prioritari que les nostres regles recuperin una confiança no només perduda, sinó fins i tot amagada i ensorrada per molts amb foscos interessos per perpetuar les distorsions del sistema judicial espanyol. Començàvem parlant del Ministeri Fiscal i escau recordar els efectes que el principi jeràrquic de l’article 124 de la Constitució va tenir en el recolzament del fiscal Rodríguez Sol, (grandíssim jurista i persona), a la consulta catalana i on sens dubte la decisió de la seva forçada dimissió, va ser presa des de la política i, en concret, des del Ministeri de Justícia. És ara que tots contemplem atònits com un fiscal es reconverteix en advocat defensor si s’escau, que aquest principi jeràrquic hauria de ser fulminat de la nostra Constitució mitjançant la seva necessària reforma, un pas per començar a recuperar confiances perdudes.

A cicac.cat utilitzem cookies pròpies i d'analítica per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca