Opinió: Robert Badinter i els valors, per Carles McCragh

El passat dia nou de febrer va morir, a París, Robert Badinter, el gran advocat francès, un exemple de coratge i de compromís en la defensa dels drets humans, sobre tot el de la vida. Hi ha gent que no hauria de morir mai. O tardar molts i molts més anys a fer-ho, perquè el seu exemple hauria de travessar generacions i generacions, i encara més en aquesta època, tal i com va el món. No podem recriminar-li, però, això: ja tenia 95 anys, i durant tot aquest temps va fer una feina fenomenal, extraordinària, exemplar, en resum «tot el que va pogué». I va ser molt.

Tinc l’orgull, tenim l’orgull els advocats i advocades catalans, a través del Consell de l’advocacia, d’haver-li concedit el premi Valors del Consell, i de que vingués a Barcelona a rebre’l.

Era l’any 2013, i jo portava en prou feines tres anys de Degà del Col·legi de l’advocacia de Girona. El bon amic Miquel Samper (degà del ICA de Terrassa), després Conseller d’Interior a la Generalitat, era el president del Consell. Havia vingut a Girona a veure els Premis LiberPress, que fèiem des de 1999, i em va demanar que deixés Girona i els portés a Barcelona sota l’aixopluc del Consell. Vaig agrair-li l’oferiment, però vaig haver de refusar la generosa proposició. Aleshores, va demanar-me: «Vull que muntis pel Consell uns premis com els LiberPress». A això no podia pas dir que no. I així va néixer el Premi Valors.

Tenia les mans lliures per decidir els premiats, i li vaig demanar que en la primera edició havia de venir un gran advocat dels DDHH, concretament Robert Badinter, ja que no es podia començar amb ningú millor. El Consell em va dir que sí. I a la primera edició, l’any 2014, el teníem aquí.

El vaig trucar. Malgrat la seva importància, era una persona molt propera i simpàtica. Em va costar una mica convèncer-lo perquè es tractava d’un premi i era un home que practicava la senzillesa, però li vaig dir que era un premi d’altres advocats per un advocat admirat com ell, el que crec el va convèncer, i a més li vaig dir, com excusa, que tenia els seus llibres i que m’agradaria que me’ls signés. Em va acabar dient que sí. Aquell any va compartir el premi amb altres dos magnífics guardonats.

Jo ja havia llegit d’ell tres llibres, “L’execution”, “L’abolition” i “Les épines et les roses”, esplèndides obres escrites pel qui va ser el fill d’un jueu deportat i exterminat pels nazis, i l’advocat gran defensor dels condemnats a mort, salvant moltes vides, el que li costà la rancúnia i la ira de la majoria de la població francesa, encara partidària de la guillotina. Un advocat carismàtic, amb una gran oratòria, valent, laïcista, gran defensor de la Pau, que va acabar essent Ministre de Justícia francès amb Mitterrand, del que fou un gran amic, aconseguint l’abolició de la pena capital l’any 1981, i essent també finalment President del Consell Constitucional de la República francesa i Gardien des Sceaux.

El mateix dia nou de febrer, en una cadena francesa, van passar un llarg documental, dirigit per Romain Icard, sobre la seva vida, que us recomano veieu, i em va emocionar retrobar la seva imatge i trajectòria a la pantalla, haver tingut el goig de conèixer-lo i parlar llargament amb ell, la Joëlle i jo, en un parell de sopars privats. Em va fer recordar les seves paraules, la seva veu profunda i convincent, l’etern somriure una mica murri, les seves grans i espesses celles. Parlant en broma, vaig dir-li en un d’aquells vespres, si les celles eren el seu distintiu, i ens va contestar, rient: «Els lleons tenen la melena, jo tinc més cabells a les celles que no al cap», el que tampoc era veritat. Ara, m’ha semblat que havia de retreure-li un senzill homenatge, i per això escric aquestes línies.

Després, amb la confiança, l’ajut, els consells i la feina de tots les degans de l’advocacia catalana que han anat passant, dels seus treballadors i col·laboradors, i de la Comissió de Drets Humans del Consell i, s’ha aconseguit molt dignament arribar fins la XI edició del Premi Valors, edició que es farà en una cerimònia que es durà a terme aquest any, si Déu vol, el proper vint de juny, sota la presidència en el Consell, de Marta Martínez, degana de Tortosa i Terres de l’Ebre.

En aquest temps, s’ha portat a premiats tan interessants, que el Premi Valors ja gaudeix d’una llarga llista de guardonats que pot donar enveja a qualsevol altre premi.

No els anomenarem avui, ja que és molt llarga la llista i tots gaudeixen d’uns “valors” immensos. És un orgull i un privilegi haver-los tingut entre nosaltres perquè són una mostra de com la humanitat, la solidaritat, la tolerància, la generositat, la valentia, els drets humans, el dret a la defensa, i tants altres valors que l’advocacia pregona, i que corresponen a tota la Humanitat, encara caminen al nostre costat.

Però el primer de tots ells i elles, va ser aquest home i advocat inigualable, al que caldrà recordar, aprendre d’ell i admirar sempre: Robert Badinter. Voldria acabar aquest petit article amb una frase que va dir ell, quan li varen preguntar en una entrevista, que si al morir es trobés amb Déu, què li agradaria que li digués. Robert va contestar: M’agradarien que les seves paraules fossin: «Has fet tot el que has pogut, noi. Entra!».

Per sempre, amic!

Carles McCragh

Advocat

Coordinador de la Comissió de Drets Humans del Consell de l’Advocacia Catalana