‘Justícia i agost’: Article del degà del Col·legi de l’Advocacia de Girona, Carles McCragh

Cada mes se sol associar amb alguna efemèride: el febrer amb el carnaval, el mes de maig amb les flors, el desembre amb el Nadal o el novembre amb les castanyes o la festa importada de Halloween. Ara ha sorgit una estranya associació entre la justícia i l’agost.

Tot ve perquè, a causa de la pandèmia del coronavirus i de l’estat d’alarma, s’han paralitzat moltes activitats essencials al país, entre les quals la justícia; i els nostres governants, per pal·liar aquesta suposada aturada, han decidit convertir en hàbil el mes d’agost i treballar a les tardes durant un temps. Si no es jugués amb una cosa sagrada i seriosa com és la justícia, la decisió podria ser considerada una broma pesada.

La justícia no s’ha paralitzat pel coronavirus. Els mals de la justícia no depenen de cinquanta dies d’inactivitat, ni tampoc d’alguns més. És la justícia la que pateix una pandèmia, o millor dit, el ciutadà o la ciutadana pateix una altra pandèmia des de fa molt temps, que també ha ocasionat incomptables desgràcies i les continuarà ocasionant, i aquesta pandèmia és una Administració de justícia obsoleta, mandrosa i, en general, molt ineficaç, per no dir, en molts casos, inútil.

Manca de jutges i jutgesses, escassetat de funcionaris, poca formació entre aquests estaments, salaris inadequats, inexistència de mitjans apropiats, un poder excessiu, responsabilitats repartides, corporativismes, un aparell burocràtic lent i arcaic, pressupostos i dotacions insuficients durant dècades, sense importar el color del partit polític que ha governat. Una justícia eficaç, ràpida, propera, l’única que mereix realment aquest nom, sembla que no interessa a ningú.

Per no parlar de la suposada solució telemàtica per a tot, de la qual molts coneixem la ineficàcia i que en aquest mateix moment demostra —llevat d’honrades i des d’aquí aplaudides excepcions—una gran incapacitat per trobar solucions, com és el cas dels advocats d’ofici (o privats) que han hagut d’assistir, dia a dia, a centenars de partits judicials, a declaracions davant òrgans policials o judicials, amb un risc elevat per a la seva salut per la impossibilitat, dificultat o negativa de realitzar-les per videoconferència.

Per això, pensar que solucionarem la justícia fent hàbil dues terceres parts del mes d’agost i treballant durant un temps a les tardes, no només és una equivocació, sinó que també és una veritable fal·làcia. I una fal·làcia coneguda per qui promou la mesura.

Durant aquests dies de paralització, mentre els funcionaris de sanitat s’exposen per tots nosaltres, fent jornades esgotadores i, en moltes ocasions, sense les mesures necessàries de seguretat, mentre els funcionaris d’ensenyament telemàticament continuen impartint classes, reunions, tutories, proves i exàmens sense aturar l’activitat, la justícia no fa el mateix: està enclaustrada i perfectament confinada, exceptuant, és clar, les urgències (jutjats de guàrdies, violència domèstica …).

Els que anem al jutjat gairebé cada dia en coneixem perfectament el funcionament: l’hora de citació dels judicis i, en general, els retards que, des del primer, es produeixen, ja que mai no solen començar puntuals; la mala planificació i la tardança de les citacions (algunes més d’un any); o la mandrosa maquinària que s’apodera d’aquests entre els mesos de juny i setembre inclosos, gràcies al repartiment interessat de vacances, mitjançant el qual molts (de dalt a baix) les gaudeixen durant dos mesos; l’inacceptable retard de massa sentències (de molts mesos de vegades), per no dir de totes les altres actuacions judicials (execucions entre elles) que haurien d’impulsar de forma vigorosa sense que mai no s’hagi aconseguit.

Estic, doncs, contra l’habilitació del mes d’agost, perquè estic contra les solucions falses, ineficaces i absurdes que només serveixen per donar la impressió de moviment quan tot continua i continuarà estancat.

A l’agost hi haurà més problemes amb les citacions, augmentarà el nombre de suspensions i, en general, tot afectarà la conciliació familiar dels justiciables, funcionaris, procuradors, advocats i altres interlocutors judicials, per a acabar obtenint un resultat ridícul.

I la suposada feina de les tardes, sense més funcionaris i més jutges (preparats i especialitzats, és clar), és una altra simplicitat. Seran els mateixos funcionaris, repartits entre el matí i la tarda i, a més, amb una reducció de jornada (tot això és més una mesura de prevenció sanitària que no d’agilització processal); i el jutge no podrà dictar més sentències, o si no, les haurà de fer en menys temps, amb menys estudi i amb més inseguretat jurídica.

Al final les presses les acaba pagant el justiciable, ja que hi ha una tendència clara al fet que acabi afectant el legítim dret de defensa que exerceix l’advocacia. Així, per exemple, les costes i les multes dissuasòries que (tot i que és evident que hi ha abusos) pretenen dissuadir el justiciable d’acudir als tribunals; o en l’àmbit dels recursos, amb l’augment de l’import del litigi per poder recórrer, cosa que deixa la justícia en moltíssims casos (a vegades fonamentals per a la gent més senzilla) només en mans del jutjador d’instància, sense que la sentència pugui ser revisada per un òrgan superior. Una altra limitació al dret de defensa, una escletxa més d’inseguretat jurídica. Podem parlar de tutela judicial efectiva?

Tot això passa quan els polítics, per solucionar el problema judicial endèmic, no doten l’Administració de justícia dels mitjans materials adequats, ni tenen en compte les opinions dels advocats, de l’advocacia institucional, que coneix bé on són els defectes i també algunes solucions. Els i les ministres de justícia són sempre jutges o fiscals, o catedràtics que no solen anar més enllà de la universitat, però mai advocats. Pensem que els primers tenen una visió —si bé honesta, sens dubte— deformada, esbiaixada i, de vegades, interessada de la justícia, i així no arribarem enlloc, amb l’agost o sense l’agost.

La justícia és una altra pandèmia, i aquesta ja fa anys i anys que dura, massa anys. Ningú no n’ha trobat la vacuna.

Girona, 29 d’abril de 2020

Carles McCragh i Prujà

Degà de l’I·lustre Col·legi de l’Advocacia de Girona