Home / Article d'opinió / ‘Un estat de dret malalt’, per Miquel Sàmper

‘Un estat de dret malalt’, per Miquel Sàmper

620x330

Segons la Comissió Europea, un 64% dels espanyols no confien en el seu sistema judicial, un 73%  creu que la llei no s’aplica,  i un 85%  creu que quan es fa, és de forma discriminatòria; el grau de desconfiança dels espanyols és 22 punts superiors a la mitjana europea.  Per què?   Segons Transparència Internacional,  l’índex de percepció de la corrupció a Espanya ha sofert un clar augment, tornant als nivells de 1.997,  i passant del lloc 30è de la classificació al 40è, superat per països com Botswana.   Els motius són clars: l’esclat de molts casos de corrupció mediàtics,  i una lentitud i laxitud en les sancions penals,   especialment en els escàndols rellevants, que han provocat una indignació generalitzada.

I si la visió externa és negativa, la interna no és gaire més encoratjadora. La llei de taxes ha creat la divisió dels justiciables en tres categories: la dels rics sense dificultats per accedir a la justícia, la dels pobres, aixoplugats pel benefici de justícia gratuïta, i les classes mitjanes, les més colpejades per aquesta  limitació al dret a la tutela judicial efectiva, que impedeix que a la justícia s’hi pugui acudir amb independència de la classe social, lesionant així el dret a la igualtat davant de la llei. Fins a 2.000 euros pot arribar a pagar una persona física i fins a 10.000 una jurídica, en primera instància, i un mínim de 800 euros per accedir a la segona.  Poc satisfet el legislador amb la destrossa, el projecte de nova llei de planta judicial pot acabar sent l’estoc; amb una distribució judicial basada en els Tribunals d’Instància i amb seus provincials, ens podem trobar amb situacions en les que el ciutadà que pretengui  defensar legítimament els seus interessos, hagi de fer vuitanta kilòmetres, o superar ports de muntanya per accedir a Girona o a Lleida.  La conclusió és clara; s’està  reordenant el sistema judicial espanyol dissuadint als ciutadans amb dos quasi insalvables obstacles, un econòmic fent pagar, i molt, per accedir a la justícia, i un de dificultat en la proximitat territorial que no deixa de ser un altre impediment econòmic, tant per la despesa en el desplaçament com en la quantificació del temps dedicat.  I la conseqüència més que evident; els espanyols som i acabarem sent més diferents davant la llei, segons els nostres ingressos econòmics, i segons el nostre lloc de residència. També a nivell intern la malaltia és greu pel que no es fa o es fa malament; n’hi ha prou amb observar la inactivitat legislativa en matèria de desnonaments fins la sentència del Tribunal de Luxemburg (malgrat els suïcidis), o la inacceptable i polititzada interpretació que s’ha fet de la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la Doctrina Parot, escoltant fins i tot, declaracions impunes de polítics d’alt nivell recriminant no haver exercit prou pressió sobre el Jutge espanyol del Tribunal….

Aquestes patologies del nostre entramat institucional generen una impotència social que hem visualitzat en forma de protesta amb moviments com el 15-M, les manifestacions per les preferents o de les víctimes del terrorisme, o l’activisme de la PAH.  El nostre Estat de Dret es tornarà a equivocar si la resposta que dona a aquests moviments socials de protesta és el projecte de llei de seguretat ciutadana. Limitar drets fonamentals reconeguts per la nostra constitució, és trair de nou la voluntat del constituent i iniciar una camí d’involució impropi d’un estat modern del segle XXI; així ho ha dit el comissari Nils Muizneks, (la màxima autoritat del Consell d’Europa en matèria de drets humans), el qual ja abans d’aquest projecte de llei, en un informe emès arrel de la seva visita el passat més de juny a Espanya, considerava “que eren desproporcionats l’ús de la força en les manifestacions i les multes que s’imposaven als manifestants”….. Nosaltres ara, cinc mesos després de l’emissió d’aquest informe, ens plantegem fer una llei restrictiva del dret de reunió i del dret de manifestació. I parlant d’involució i restriccions de drets, mentre escric aquestes humils reflexions, altre cop el Ministeri de Justícia es treu de la màniga un projecte de llei sobre l’avortament, tornant a una norma de supòsits i deixant la de terminis, estesa per la gran majoria dels països de la UE. Algú no ha vist encara que estem acabant poc a poc amb el nostre Estat de Dret…?  Doncs estiguem expectants, perquè malmetre’l, és acabar amb la nostra llibertat i probablement amb el valor més preuat que ens queda, sense que el seu manteniment depengui de cap conjuntura diferent a la voluntat dels poders públics.

A cicac.cat utilitzem cookies pròpies i d'analítica per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca