Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar
El Servei Lingüístic del CICAC ha elaborat un nou article de la col·lecció el “Català a la Carta”. Aquest cop l’article es titula “Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar” i busca donar a conèixer les característiques que cal saber d’aquests verbs per poder emprar-los de manera correcta en la redacció jurídica.
Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar
Amb l’objectiu d’explicar el funcionament dels verbs adjuntar i acompanyar, en aquest article reunim les diverses contribucions que s’han fet sobre aquests verbs quan es fan servir amb el significat d’afegir un document a un altre. Per il·lustrar les normes d’ús utilitzem un exemple molt habitual en la pràctica jurídica: el fet de presentar una demanda (document principal) juntament amb un certificat (document secundari) que permet justificar algun dels fets al·legats.
Per utilitzar correctament aquests verbs, cal tenir en compte quatre aspectes:
- El tipus de subjecte
- Els complements verbals
- L’ordre dels complements verbals
- L’ús de les preposicions
1) Els tipus de subjecte
El verb adjuntar només admet un subjecte animat, mentre que el verb acompanyar admet tant subjectes animats com inanimats. Quan acompanyar té un subjecte inanimat, aquest és el document secundari.
Adjunto el certificat a la demanda. (subjecte animat de 1a persona)
*El certificat adjunta la demanda. (ús incorrecte amb subjecte inanimat)
L’advocat acompanya la demanda amb el certificat. (subjecte animat de 3a persona)
El certificat acompanya la demanda. (ús correcte amb subjecte inanimat)
Els punts següents de l’article se centren a explicar els usos d’aquests verbs quan tenen subjecte animat.
2) Els complements verbals
Tal com vam descriure en un article anterior, tots dos verbs necessiten un complement directe (CD), però en cada un dels verbs el CD no fa referència al mateix document: el verb adjuntar sempre té com a CD el document secundari, i el verb acompanyar sempre té com a CD el document principal. Les dues frases següents tenen el mateix significat:
Adjunto el certificat a la demanda. (El CD és el certificat, el document secundari.)
Acompanyo la demanda amb el certificat. (El CD és la demanda, el document principal.)
A més, mentre el verb adjuntar requereix com a mínim un complement, el CD; el verb acompanyar en necessita obligatòriament dos, el CD i un complement de règim verbal (CRV). Aquest últim complement sempre fa referència al document secundari.
Adjunto el certificat. (secundari)
Acompanyo la demanda amb el certificat. (La demanda és el principal; el certificat és el secundari.)
Ara bé, el fet que aquests verbs requereixen certs complements obligatoris no vol dir que no en puguin portar d’altres. De fet, és molt habitual que adjuntar porti un complement circumstancial (CC) per expressar el document principal o el número amb què ha estat senyalat.
Adjunto el certificat a la demanda. (El CC expressa el document principal.)
Adjunto el certificat com a document número 1. (El CC expressa el número.)
Hi adjunto el certificat. (El CC està en forma de pronom feble.)
Cal recordar que només el CD permet fer una construcció pseudopassiva (això és el nom del document + participi del verb transitiu). Per tant, en el cas del verb adjuntar, la pseudopassiva només es pot construir amb el document secundari; mentre que en el cas del verb acompanyar, la pseudopassiva només es pot construir amb el document principal.
El certificat adjuntat a la demanda és el que cal enviar al jutge.
La demanda adjuntada al certificat. (Aquesta oració canvia de significat.)
La demanda acompanyada del certificat.
*El certificat acompanyat a la demanda és el que cal enviar al jutge. (Incorrecte)
La forma “adjunt” és un adjectiu (no és el participi del verb adjuntar) i, per tant, independentment de la posició que ocupi a la frase, ha de concordar en nombre i gènere amb el nom que acompanya.
Adjuntes, us enviem les demandes.
Us enviem adjunts els certificats.
*Adjunt us trameto les fotocòpies. (Incorrecte: adjunt ha de concordar amb fotocòpies.)
3) L’ordre dels complements verbals
L’ordre dels complements verbals és indiferent: es poden col·locar els complements en l’ordre que es vulgui segons si es vol remarcar més un element o un altre o segons la seva llargada. Cal recordar que l’ordre neutre és “subjecte + verb + CD + CRV + CC”, i que es tendeix a col·locar el complement de llargada considerable al final de la frase. Exemples d’oracions amb l’ordre alterat:
Adjunto a la demanda el certificat.
Adjunto com a document número 1 el certificat.
Acompanyo amb el certificat la demanda.
Acompanyo amb el certificat la demanda que l’advocat X va presentar en data 1 de març. (El CD directe és massa llarg per mantenir-lo en la seva posició habitual.)
4) L’ús de les preposicions
Amb relació al verb adjuntar, es necessita la preposició a per introduir el CC de lloc figurat; respecte del verb acompanyar, es poden fer servir les preposicions de i amb per introduir el CRV. El complement directe no va precedit de preposició.
Adjunto el certificat a la demanda.
Acompanyo la demanda del/amb el certificat.
Cal recordar que l’ús d’aquestes preposicions també es manté en la redacció de les oracions de relatiu que tenen com a verb principal adjuntar o acompanyar:
Si us plau, imprimeix la demana a la qual s’hagi d’adjuntar el certificat.
Envia’m el certificat amb el qual / amb què acompanyaràs la demanda.
Altres
Per acabar, el verb annexar, sinònim habitual d’acompanyar i adjuntar, es fa servir amb el mateix règim verbal que adjuntar. Per tant, tot el que s’ha dit sobre el verb adjuntar també es pot aplicar al verb annexar.
Si vols conèixer la resta d’articles del Català a la Carta, els pots trobar en l’apartat d’eines per a advocats.
Fonts consultades:
Estopà, Anna; García, Cristina [coord.] (2003). Manual de llenguatge judicial. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Justícia i Interior.
Generalitat de Catalunya [en línia]. Optimot, consultes lingüístiques. <http://optimot.gencat.cat> [Consulta: 29 de juny de 2016]
Ginebra, Jordi; Montserrat, Anna (1999). Diccionari d’ús dels verbs catalans: Règim verbal i canvi i
caiguda de preposicions. Barcelona: Edicions 62.
Institut d’Estudis Catalans [en línia]. Diccionari de la llengua catalana. <http://dlc.iec.cat> [Consulta: 29 de juny de 2016]
Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya (versió provisional, 2016) [en línia]. Llibre d’estil de les lleis i altres textos del Parlament de Catalunya. <http://www.parlament.cat/document/intrade/6412> [Consulta: 29 de juny de 2016]
Universitat de Barcelona [en línia]. Criteris de la Universitat de Barcelona (CUB). <http://www.ub.edu/cub> [Consulta: 29 de juny de 2016]
