Una justícia de lliure accés i una llei de segona oportunitat per a les persones

Article d’opinió del president del Consell de l’Advocacia Catalana, Abel Pié, publicat a LawyerPress el 12/01/15

Passats els primers 100 dies del nou Ministeri és el moment de començar a actuar. D’executar accions i resoldre peticions, sol·licituds i reclams. Això ha de ser la comesa del nou ministre de Justícia. Sabem que no té empresa fàcil. Però el temps ja ha deixat de ser excusa.

No podem entendre una societat sense justícia. Perquè existeixi justícia, perquè es pugui impartir-ne, demanem eficàcia i eficiència. Des de fa dècades, la justícia espanyola ha sigut eficaç. Un sistema judicial garantista dóna resposta a les situacions en què demanem auxili judicial; encara que en el nostre cas amb lentitud i amb precaris recursos humans, materials i tecnològics. Però en aquesta última legislatura, la justícia ha perdut eficàcia: les taxes judicials limiten el dret a reclamar justícia, sobretot en segona instància, en què les taxes penalitzen el seu accés. Si no fos per unes taxes que limiten l’accés judicial, mantindríem l’eficàcia de la justícia, perquè qualsevol litigi tindria resposta a un jutjat o tribunal. Però ja no és així.

A més d’eficàcia, a la justícia li hem de demanar eficiència. En aquest punt no només suspenem, sinó que estem sota zero. Una societat moderna no es pot permetre el luxe de tenir un sistema judicial ineficient. No saber quan una disputa contenciosa tindrà resolució o quan un fet il·lícit penal tindrà resposta, són exemples d’una justícia no eficient. Un bon mandatari ha de plantejar com millorar l’eficiència de la Justícia. Qualsevol estat democràtic ha de tenir una justícia garantista, eficaç i eficient. I això ha de ser la comesa del nou ministre.

Els advocats i advocades demanem a Rafael Catalá que faci allò que cap ministre ha fet fins al moment: els pactes d’estat per a una justícia eficient, una justícia que estigui al servei dels ciutadans i doni garanties de convivència en un estat de dret. Per això són necessaris els requisits següents:

1) La justícia ha de ser de lliure accés. No hi ha d’haver taxes judicials per als que sol·liciten l’auxili de la justícia de forma extraordinària. Potser hauríem d’analitzar les societats mercantils, les quals gràcies a la justícia augmenten el seu compte d’explotació, sobretot si no han explorat altres vies alternatives abans d’acudir als jutjats, com la mediació o l’arbitratge. Aquestes societats, amb les seves massives presentacions de demandes, provoquen el col·lapse dels jutjats; normalment es tracta de societats mercantils qualificades com a grans empreses i que setmanalment presenten demandes judicials per lots. Valorem si aquestes societats han de pagar alguna taxa. Però, els ciutadans? Les petites empreses? Les mitjanes empreses? Aquelles grans empreses que presenten un únic litigi a l’any? Rotundament, no.

2) La justícia ha de ser de proximitat. No han d’allunyar els jutjats de les persones. El servei públic que presta la justícia als ciutadans ha de ser percebut per aquests com una cosa pròpia, que els dóna el servei reclamat. Ha de servir com aquell instrument que, si el dret es transgredeix penalment o administrativament, la resposta serà eficaç i eficient. Ha de servir com aquella eina que dóna garantia al compliment de les obligacions. Ha de servir com aquell mecanisme que garanteix els drets de les persones.

3) La justícia ha de ser social. S’ha de donar resposta a la crisi econòmica i financera més greu que hem viscut. Tenim un percentatge de pobresa important. De persones i famílies que han perdut els diners, la feina, l’habitatge; no només han perdut la llar sinó que també estan perdent la vida. Des dels poders públics s’ha intervingut en l’economia, s’ha prioritzat la salvació del sistema financer. Ara toca les persones. S’ha de promulgar una llei de la segona oportunitat. Aquelles persones, famílies, col·lectius que han quedat fora de la societat o que seran expulsades del sistema, que únicament tenen l’esperança d’acudir als serveis socials municipals, als bancs d’aliments o esperar que puguin optar a les ajudes anuals que es publiquen al BOE, han d’entreveure una sortida del túnel propiciada per una segona oportunitat. Aquelles persones que en 5, 10 o 100 anys no podrien tornar el deute contret, els hem de buscar una solució perquè tornin a renéixer, perquè se sentin lliures i iguals, com pregona la Declaració de Drets Humans.

4) La justícia ha de ser de persones per a les persones. S’ha de dotar de més places i millorar la ràtio de jutges per habitants. Recuperar jutges substituts que van ser expulsats de la professió, per garantir el servei en places vacants. I en aquells territoris on hi ha més d’una llengua oficial, que sigui requisit per a l’exercici del càrrec de jutge, magistrat, secretari judicial o, en general, personal al servei de l’Administració de justícia, el coneixement adequat i suficient de les llengües cooficials a l’efecte de poder complir amb els drets lingüístics dels ciutadans usuaris d’aquest servei públic, així com el coneixement del dret propi, si en té. El respecte no només s’ha d’exigir, sinó que s’ha de prestar.

5) La justícia ha de ser del segle XXI. Aquesta Administració és la que és més allunyada de la societat de la informació. Hem de modernitzar-la i seguir els exemples que altres administracions han donat. Un esforç que ha de ser liderat pel Ministeri, però que hem d’obligar-nos tots aquells que ens embranquem amb l’Administració de justícia: personal, professionals i ciutadans.

6) La justícia ha de ser per a tothom. Una justícia que vet els que no tenen recursos, no és justícia. Una reforma de la llei de justícia gratuïta que no es dugui a terme amb el consens dels professionals que dia a dia treballem als jutjats, és una llei que serà ineficient i que restringirà els drets dels ciutadans. La llei i la justícia estan al servei dels ciutadans, sigui quina sigui la seva condició i la seva capacitat econòmica.

Això és el que demanem al nou ministre. La justícia ha de ser de present i de futur. Però en 300 dies que queden de legislatura es poden fer moltes coses. Es poden establir les bases per tenir una justícia eficaç i eficient. Una justícia de proximitat, social, de persones per a les persones, del segle XXI, una justícia per a tots, en un estat social, democràtic i de dret. Ens ho mereixem.

 

Abel Pié, president del Consell de l’Advocacia Catalana

Related Articles

Back to top button