Segurs i lliures

Foto: Francina Cortés

Article d’opinió del president del Consell de l’Advocacia Catalana, Abel Pié, publicat el 15/01715 a El Periòdico

Els advocats estem acostumats, quan hi ha una tragèdia, que hem de llençar el Codi Penal a les escombraries i comprar-ne un de nou. Quan hi ha una desgràcia i aquesta és retransmesa per televisió, comentada a les tertúlies radiofòniques i opinada en els diaris, el govern de torn presenta una modificació del Codi Penal. Els canvis són per castigar més durament una acció igual a la que ha provocat la desgràcia. Com si es pogués evitar vandalisme perquè consta en un codi. Les reformes que es fan en aquests casos, els qui ens dediquem al món del Dret, les coneixem com a les ‘reformes de telediari’. Cada vegada que hi ha el debat sobre si un crim s’hauria pogut evitar si hagués estat recollit al Codi Penal, cada vegada que hi ha una alarma social que es difon pels mitjans de comunicació i és portada d’un informatiu a la televisió, hi ha una reforma.

Si tirem de l’hemeroteca del BOE, el Codi Penal de 1995 ha estat modificat fins a 28 vegades. Farà 20 anys d’aquest codi i el seu text s’ha alterat 28 vegades. Quedaria anecdòtic dir que hi ha hagut més d’una reforma cada any, però no ha estat així. En els anys en què no hi ha hagut una tragèdia de sang i fetge, el Codi Penal no s’ha variat. En canvi, hi ha hagut anys durant els quals s’ha arribat a canviar més d’una vegada, ja sigui perquè el poder legislatiu ho ha reformat, ja sigui perquè el Tribunal Constitucional ha derogat algun article. El cert és que les variacions han estat nombroses. Quan la modificació provocada pel govern ha anat a càrrec del poder legislatiu, normalment ha estat per endurir el Codi Penal donant-li una interpretació més estricte; quan la reforma ha anat a càrrec del Tribunal Constitucional, ha estat per corregir els excessos del poder legislatiu. Pels partidaris d’endurir el Codi Penal, cal recordar que tenim una de les ràtios més altes de persones tancades a la presó, i no som precisament dels països on hi hagi més delinqüència, més aviat al contrari: som el país de la UE amb la taxa d’empresonament més alta, tot i tenir l’índex més baix de criminalitat.

Ara vivim noves tragèdies. A nivell internacional, França ha viscut  una setmana tràgica tenyida pel terrorisme més sagnant i menyspreable. La resposta és que els Ministres d’Interior dels països de la Unió Europea s’han reunit per analitzar quines mesures han d’adoptar. Estem davant d’una nova ‘reforma de telediari’. Una reforma que, per donar resposta ràpida, pot limitar els drets de la persona. Hi haurà qui dirà que tant els és si així eviten més actes terroristes; que no els importa passar controls de seguretat i que els policies de fronteres els preguntin què han fet en un país estranger, si així viuen més tranquils; que els puguin intervenir els seus telèfons i gravar converses, si així es troben més segurs; que els vigilin per on naveguen d’internet, si així enxampem terroristes; que estan disposats a renunciar a la pròpia llibertat, si poden viure en un món millor i més segur.

Com a advocat, em nego a pensar així. La llibertat de la persona no és negociable. El dret a la intimitat, tampoc. Qualsevol limitació dels drets i les llibertats de les persones, de forma indiscriminada, suposa imposar una nova cultura de limitacions dels drets, i que aquesta limitació es vegi normal. A partir del 11-S de les Torres Bessones, ja vam patir una regressió dels nostres drets. Els controls en aeroports són més estrictes, els correus electrònics poden arribar a ser monitoritzats, els telèfons poden ser intervinguts amb molta facilitat. A Europa, la llibertat de circulació de persones pels Estats membres de la UE, en base al Tractat de Schengen, no va ser un acord baladí. Sí, és cert: Lluitar contra el fanatisme del terrorisme comporta mesures excepcionals. Lluitar contra una minoria cridanera, que omple de sang i desgràcia la vida dels altres, ens obliga a corregir alguna cosa, i prendre mesures. Però aquestes mesures no poden anar contra el dret de les persones, que s’ha anat aconseguint a través de moltes lluites. Quant temps i esforços hem fet entre tots per aconseguir circular lliurament per Europa, fer-nos-la nostra, i ara es parla de fer un pas enrere. Quantes persones han perdut la vida per tenir dret a una reunió o manifestació, i ara ho volem limitar. Quantes persones han lluitat per tenir dret a la seva llibertat i ara la volen escapçar. M’hi nego i no cauré en la trampa de voler justificar i acceptar que això és normal. Voler posar una extrema seguretat no és compatible amb mantenir llibertat. A vegades tenim una memòria molt feble i no recordem el que costa guanyar un dret i què fàcil és perdre’l.

 

Abel Pié, president del Consell de l’Advocacia Catalana

A cicac.cat utilitzem cookies pròpies i d'analítica per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca