Membre actiu del Seminari de Documentació Jurídica en Català
El Seminari de Documentació Jurídica en Català va néixer el desembre de l’any 1967 de la mà de Josep L. Sagarra, qui tres mesos abans havia presentat la proposta de creació del Seminari a la Comissió de Cultura del Col·legi d’Advocats de Barcelona. La notícia de la creació del Seminari es va publicar a la circular del Col·legi aquell mateix mes de desembre, i s’hi va reproduir textualment en català la proposta esmentada de Josep L. Sagarra. En destaquem els fragments següents, que malauradament encara són aplicables a la realitat d’avui dia:
“(…) No saber-lo utilitzar [el català] és signe de deficiència cultural, inadmissible en estaments de formació intel·lectual superior (…)”
“L’advocat de parla catalana ha d’estar en condicions de preparar una minuta de testament o de contracte en català quan així convingui als seus clients i ha de fer-ho correctament.”
“No val emprar la insuficient preparació en l’argument que un document en català pot implicar majors dificultats en el supòsit de controvèrsia judicial.”
En la mateixa circular, es va fer una crida a companys interessats en la tasca del Seminari per tal d’esdevenir-ne membres. Pere Cuxart va ser un dels advocats que va respondre a la crida, i no només hi va respondre, sinó que va tenir un paper molt actiu en les activitats del col·lectiu. Segons el fons personal de Josep L. Sagarra, dipositat a la biblioteca de l’ICAB, hem pogut comprovar que Cuxart va assistir fins a 30 reunions del Seminari durant el període 1969-1974 i va col·laborar en l’edició de 50 documents jurídics en català amb l’aportació de cinc treballs personals.
50 documents jurídics en català va ser el primer llibre publicat pel Seminari de Documentació Jurídica en Català l’any 1976. Aquesta obra va ser l’aportació de l’ICAB al cinquè centenari de la publicació del primer llibre imprès en català, i no tenia com a objectiu ser un manual de formularis, sinó afrontar problemes de terminologia i de redacció de documents jurídics en català. La presentació que encapçala l’obra deixa de manifest que els autors busquen la modernització de l’estil dels documents, ja que aleshores encara s’utilitzava una prosa “feixuga i entortolligada, reminiscència del segle dinovè”, que contrastava molt amb els documents redactats en altres països europeus, en els quals “sembla que hom cerqui la claredat per mitjà de la senzillesa”.
Així doncs, aquesta obra és pionera del model lingüístic que actualment caracteritza el llenguatge jurídic català: un model genuí, clar, respectuós i modern, que contrasta amb el castellà jurídic i s’apropa als llenguatges jurídics europeus.
