Per una defensa ciutadana dels drets socials

Article d’opinió del president del Consell de l’Advocacia Catalana, Oriol Rusca; el president de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, Oriol Illa i la degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, Núria Carrera, publicat el 26/05/16 al diari Ara

Els darrers episodis protagonitzats pel Tribunal Constitucional en relació a les suspensions de diferents lleis referides a drets socials –com el decret contra la pobresa energètica o la llei de l’habitatge- posa de manifest, un cop més, sota quina fragilitat legal estem atenent les demandes socials i l’emergència que, avui, pateixen moltes persones al nostre país. En el marc d’un procés constituent, sigui de reforma de la Constitució espanyola sigui del procés a Catalunya, és un bon moment per qüestionar-nos sobre aquesta situació.

Malgrat les constants etzibades que han patit l’educació i la sanitat pública al nostre país, és palès que hi ha drets de primera i drets de segona. El dret a la salut o a l’educació són drets inqüestionables per una gran part de la ciutadania que es resisteix a acceptar discursos desmantelladors de serveis públics i universals que gaudeixen de gran prestigi. Però quan parlem del dret a l’habitatge, el dret a la llum i al gas, el dret a l’atenció a la dependència, o el dret a disposar d’uns ingressos mínims, la percepció i la realitat canvien. Aquests drets socials bàsics no gaudeixen de la mateixa consideració, ni grau de protecció, ni garantia legal que la resta de drets fonamentals. I, per això mateix, els darrers anys han estat més vulnerables al seu deteriorament, en un context de desigualtats creixents en què molts ciutadans no assoleixen els mínims que els permeten una vida digna. Un exemple n’és la reforma exprés de l’article 135 de la Constitució Espanyola que, a causa de les polítiques d’austeritat, supedita els drets a l’estabilitat pressupostària, circumstància que ha afeblit tots els drets, especialment els socials.

Ho hem comprovat també amb els constants recursos del Govern de l’Estat contra lleis socials emanades del nostre Parlament, i les seves suspensions automàtiques per part del Tribunal Constitucional. Aquest greuge ens porta a denunciar que un dels preus a pagar sigui renunciar a la cobertura universal d’alguns drets socials bàsics. Amb l’efectivitat d’aquesta cobertura la situació social a Catalunya seria avui molt diferent. Si no defensem i enfortim aquests drets, la nostra societat esdevé i esdevindrà més feble, més insegura i més fragmentada.

La realitat és que actualment a Espanya la majoria dels drets socials no són tractats com a drets fonamentals, perquè ni tenen les mateixes garanties ni ho són des del punt de vista de la seva aplicació, atès que es vinculen exclusivament a la discrecionalitat del legislador i de l’Administració, i de les lleis i reglaments que els desenvolupen. Això és, no hi ha un contingut constitucional que limiti l’actuació de les Administracions i de les institucions polítiques. Aquest fet significa la fallida sencera del model institucional que segons la Constitució havia de garantir un Estat Social democràtic de dret. En altres països com Itàlia o Portugal, en aquests anys de crisi també s’han produït poques reaccions institucionals i jurisdiccionals, però quan s’han produït han estat més fortes i contundents que en el cas espanyol. A Espanya, en canvi, les poques reaccions dels tribunals o dels poders públics d’aquests darrers anys han estat tímides i insuficients, i només s’han produït per la forta pressió social quan les situacions han estat molt extremes.

La conclusió que se’n deriva és que no hem d’esperar una transformació del comportament institucional, sinó que hem d’empènyer el reconeixement dels drets socials al més alt nivell, mitjançant la seva constitucionalització, a fi que això permeti garantir-los. Aquest és el missatge principal que les tres institucions signants vam voler llançar el passat 31 de març, en una concorreguda jornada que vam organitzar a Barcelona per debatre sobre aquestes qüestions.

A Europa portem constitucionalitzant drets des del segle XVIII, i hem parlat de la constitucionalització de drets socials durant tot el segle XX. Després d’un llarg parèntesi, sortosament al nostre país vivim ara l’emergència de debats ciutadans entorn de processos constituents que cerquen nous acords sobre el nostre marc de convivència, cohesió i pau social. Es tracta de debats que fa moltes dècades que no es produïen i que tenen relació, en part, amb la crisi del model socio-econòmic construït a Espanya després de la transició. Després de 1978, per tant, el debat constitucional actual -tant a Catalunya com a Espanya- ens obre per primer cop una oportunitat per plantejar l’actualització o substitució d’un marc normatiu –la Constitució espanyola- configurat en un moment en què alguns drets socials gaudien d’un reconeixement polític, cultural i social molt menor a l’actual.

Reclamem, doncs, que aquests drets fonamentals ‘de segona’ assoleixin en un futur proper un grau idèntic d’efectivitat, protecció i garantia al que tenen altres drets fonamentals. Ens cal fer passos endavant per a la defensa i el reconeixement de drets socials com l’habitatge, els subministraments bàsics com l’electricitat, l’aigua i el gas, l’atenció a les persones en situació de dependència, o la garantia d’uns ingressos mínims per a totes les persones i famílies. Com? per mitjà del seu ple reconeixement en un text constitucional.

En un moment en què l’increment dramàtic de la precarietat i les desigualtats ens ho posen més difícil, en què els recursos disminueixen, i en què gran part de la nostra ciutadania veu el futur amb incertesa; les tres institucions signants estem compromeses, més que mai, en aquesta defensa i enfortiment de drets socials tant necessària per garantir la dignitat de totes les persones.

 

Related Articles

Back to top button