Directiva europea sobre el dret a disposar d’intèrpret i traducció en el procediment penal

El passat dia 27 d’octubre de 2013 va entrar en vigor la Directiva 2010/64/UE del Parlament Europeu i el Consell Europeu de 20 d’octubre del 2010, “relativa al derecho de interpretación y traducción en los processos penales”. Consulteu el text.

Aquesta directiva regula el dret del ciutadà que es troba sotmès a un procediment penal en una llengua que desconeix, que s’estableixin mitjans per tal que comprengui unes imputacions i resolucions que afecten la seva llibertat. A l’Estat espanyol, aquesta qüestió ja havia estat plantejada pel Tribunal Constitucional en la sentència del 25 de maig de 1987, en què no tan sols es va reconèixer als estrangers, sinó també a un ciutadà basc que desconeixia el castellà. Se li va reconèixer el dret a tenir un intèrpret, malgrat l’article 3.1 de la Constitució, el qual estableix que es té el deure de conèixer-la, pel fet de produir-se indefensió.

El contingut de la Directiva es refereix no tan sols al dret que té tot ciutadà, sotmès a un procediment penal en què desconeix la llengua en què es mena, a tenir un intèrpret sinó que també al dret que se li tradueixin determinats documents essencials del procediment a la seva llengua materna, que inclou, tal com diu l’article 3.2, totes les resolucions que impliquin privació de llibertat de l’acusat, l’escrit d’acusació i el de la sentència.

Aquesta Directiva aporta poques novetats respecte a la situació jurídica del català a Catalunya. N’aporta quan el catalanoparlant està sotmès a un procediment fora del territori català. Per exemple, fora de Catalunya, a l’Estat espanyol, si un catalanoparlant no entengués el castellà, es podria acollir al dret esmentat de tenir un intèrpret i d’obtenir la traducció de les resolucions judicials.

El més rellevant és que si un catalanoparlant es troba sotmès a un procediment penal en qualsevol país de la Unió Europea i no entén suficientment la llengua oficial del país, ara té dret a tenir intèrpret i traducció en la seva llengua materna, és a dir, el català. No se li podrà imposar la traducció en qualsevol altra llengua ni el castellà ni cap altra que sàpiga, ja que la directiva, en parlar del dret, no es refereix a llengües oficials sinó a la llengua pròpia del ciutadà imputat.

Situació del català en l’ordenament espanyol

Aquesta directiva no afecta la situació jurídica del català a l’Administració de justícia a Catalunya. Cal destacar, a més, que la mateixa directiva deixa clar que no pot ser interpretada en detriment o regressió respecte de l’estatus de les llengües i dels drets dels ciutadans reconeguts per les lleis i els tractats internacionals en els diversos països de la Unió.

És el cas del català, declarat llengua oficial i pròpia de Catalunya per l’article 6 de l’Estatut, que com a tal és la llengua de l’Administració de justícia com reconeixia la sentència del Tribunal Constitucional de 26 de juny de 1986 i és llengua del procediment, tal com reconeix l’article 231 de la Llei orgànica del poder judicial. A més, està reconegut el dret del ciutadà que el procediment es meni en la seva llengua oficial pròpia, d’acord amb la regulació estatal i l’article 13 de la Llei de política lingüística (Llei 1/1998, de 7 de gener), tot i que alguns tribunals no ho interpreten així. De tota manera, l’Administració de justícia no pot defugir aquest deure de correspondre al dret del ciutadà catalanoparlant que vol fer ús de la llengua oficial que és la llengua catalana, com a llengua minoritzada, per l’aplicació de l’article 9.1 a), b) i c) de la Carta europea, que es refereix, no només al procediment penal sinó també al civil i l’administratiu o d’altra mena.

Cal remarcar que la Carta europea està dirigida a les llengües regionals que no disposen d’un estatus d’oficialitat com la nostra, que no és el cas del català, però que de tota manera garanteix uns drets mínims com el del dret individual a exigir que el procediment es meni en català, la qual cosa és aplicable al nostre cas com a llengua minoritzada. La directiva, en canvi, es refereix al fet que és essencial per a un ciutadà estranger, que no comprèn cap de les llengües oficials en què es duu a terme un procediment penal, comprendre les imputacions que se li fan o la mateixa sentència que afecta la seva llibertat; ja que aquesta comprensió forma part del dret a la defensa i, per tant, que el desconeixement comporta una indefensió.

Josep Cruanyes, Comissió de Llengua del CICAC