Procedeix o escau?

El verb “procedir” és malauradament molt utilitzat en el llenguatge jurídic català en el sentit de ‘ser conforme a dret’. És un calc del castellà i cal emprar, al seu lloc, el verb “escaure” o bé l’expressió “és procedent”. Segons el Diccionari jurídic, tant “escaure” com “ser procedent” s’empren per fer referència a una actuació quan és pertinent o adequada segons la pràctica judicial o quan està en condició de fer-se per un manament o per la pràctica administrativa.

Vegeu-ne exemples:

Ha d’acordar si escau o no la restitució del menor a la persona que tingui atribuïda la guarda i custòdia. [Exemple extret de la LEC]

La cap del servei ha decidit que no escau la petició formulada pels treballadors. [Exemple extret del Diccionari jurídic]

Altrament, n’ha de donar compte al jutge perquè resolgui el que sigui procedent sobre la seva admissió. [Exemple extret de la LRJCA]

També s’ha d’indicar, si escau, la possibilitat de visitar l’immoble objecte de subhasta. [Exemple extret de la LEC]

Les prestacions establertes per aquest article tenen caràcter supletori o, si escau, complementari. [Exemple extret de la Llei 5/2008]

Un altre exemple amb l’ús del verb “escaure” és la tradicional disposició que informa sobre com recórrer una decisió:

Contra aquesta resolució escau interposar recurs contenciós administratiu davant del Jutjat

Cal no confondre el verb “escaure” amb “escaure’s”, una expressió molt més habitual en el llenguatge general, tot i que evidentment també es pot emprar en els tecnolectes jurídics, i té com a principals accepcions ‘esdevenir-se’, ‘produir-se’ o bé ‘convenir amb la seva manera d’ésser’:

Si Sant Jordi s’escau en dissabte, la Rambla anirà plena de gom a gom.

Si s’escauen les circumstàncies agreujants, la condemna pot variar.

A aquest jutge tan jove ja no li escau el llenguatge barroc.

Back to top button