Inici / Articles Butlletí / Català als jutjats: un pingüí a l’Amazones

Català als jutjats: un pingüí a l’Amazones

El president del Consell de l’Advocacia Catalana ha publicat un article d’opinió a l’Ara amb motiu del Pla de foment del català jurídic impulsat per la Generalitat de Catalunya. McCragh fa un diagnòstic clar i concís de la situació del català als jutjats.

Article d’opinió del president del Consell de l’Advocacia Catalana, Carles McCragh, publicat el 15/03/17 al diari Ara

“La recent decisió de la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya d’incentivar als advocats del torn d’ofici econòmicament si presenten els seus escrits en català, explica clarament la greu situació per la que passa l’ús del català a la justícia. No és, potser, el camí idoni per ajudar a la seva utilització, però qualsevol drecera és bona si aconseguim que es normalitzi l’ús de la llengua pròpia en un àmbit tan essencial.

Però, per què cau en picat, any rere any, el català a la Justícia? De qui és la culpa? Quina part de responsabilitat en tenim els advocats? No podem assenyalar la palla als ulls dels altres, per gran que sigui, sense veure la biga als nostres. L’autocrítica sempre és necessària: Què ens passa que, utilitzant com fem la nostra llengua en els àmbits familiar, social, cultural… no som capaços de portar-la també al dia a dia en la nostra professió?

M’atreviria a dir que, des de temps molt llunyans, la justícia ha portat sempre el símbol de la llengua de l’Estat dominant: l’espanyol. I així s’ha volgut per part del govern d’Espanya: una justícia diferent, llunyana, implacable, que sigui temuda, com una eina coercitiva. Això ha fet que tant els ciutadans com nosaltres mateixos, els advocats, sentim que la justícia és aliena a la nostra llengua.

D’esforços se n’han fet molts. N’ha fet el govern català i les institucions -redactant una Codificació civil catalana, per exemple- i també n’ha fet la pròpia Advocacia, tant la institucional com la individual que practiquen dia a dia molts combatents en les difícils trinxeres dels jutjats; però són tants els obstacles, que només un bon grapat de valents companys i companyes els gosen desafiar. D’alguna manera, en el nostre inconscient col·lectiu, la justícia és espanyola i utilitza el castellà. Així, l‘advocat, malgrat que a casa seva, al carrer, a l’escola, a l’institut, estigui habituat a expressar-se en la seva llengua natural, quan es tracta d’exercir la seva professió topa amb un ambient diferent i hostil, amable de vegades però contrari i advers d’altres, que li  trenca els esquemes. Quan un advocat entra en un contundent ecosistema en el que predomina la llengua de la justícia –el castellà- se sent com un pingüí en plena selva amazònica o un tucà al Pol Nord; és a dir, fora de lloc. I aleshores, perquè en els estudis universitaris utilitzen massa el castellà, per un equivocat sentit pràctic, per una manca d’una voluntat clara, per comoditat, per mimetisme, per educació, per por, per l’ambient… per moltes coses, canvia la seva llengua per la castellana. Qualsevol petita circumstància: jutge espanyol (ho són la gran majoria), advocats de l’administració estatal, fiscals (aquí la diferència entre castellans i catalans disminueix una mica), advocat contrari que utilitzi el castellà, escrit de la part contrària fet en castellà, documents importants redactats en aquesta llengua, o el fet que la major part dels codis de les editorials encara estiguin en castellà, fan que canviem de costat i utilitzem aquesta llengua deixant de banda la nostra sense incomodar-nos massa; i també perquè de vegades ens hi expressem millor per aquest ambient que impregna la justícia. Ens falta, doncs, potser, a una gran part, algunes necessàries virtuts: decisió, tenacitat, convenciment. I ens en sobren d’altres (que paradoxalment, mai haurien de sobrar): educació, cortesia, i alguns defectes que ens sobraran sempre: el servilisme, l’acomodament, el voler quedar bé o la por de que comporti un perjudici a qui se’l defensa en català.

Per tant, penso que una part de la culpa la tenim nosaltres, els advocats, salvant, com ja he dit, honroses excepcions. La palla a l’ull aliè ja, d’alguna manera, l’he explicada: l’interès de l’Estat que la justícia s’imparteixi en una sola llengua (llunyana, estatal, poc comprensible…), l’absència de jutges catalans, el menyspreu que tenen molts operadors jurídics que ja he anomenat, per canviar de llengua, per fer l’esforç d’entendre-la i practicar-la, per estimar-la i utilitzar-la com una eina de treball al servei de la ciutadania.

I amb això últim no vull dir que la justícia s’hagi d’impartir sempre en català. Tenint en compte que la nostra societat és bilingüe, el ciutadà i l’advocat han de poder triar la llengua en la que vulguin que s’administri la justícia, però d’igual a igual, amb llibertat, sense pors ni prejudicis, sense la supremacia de l’espanyola sobre la catalana, i procurant que, poc a poc, la llengua natural de la justícia a Catalunya sigui la que hauria d’haver estat sempre: el català.”

A cicac.cat utilitzem cookies pròpies i d'analítica per millorar la teva experiència d'usuari. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca