Les amitges, l’amo i el senyor

La societat rural balear (i especialment la de Mallorca i Menorca) de segles passats, fins a l’arribada del turisme de masses, estava dividida, a grans trets, en amos i senyors. Tot i que d’entrada aquests dos termes podrien semblar sinònims, en els usos i costums de la vida al camp estaven clarament diferenciats. El senyor era el terratinent, el propietari de la possessió o del lloc (que és el nom que reben a Mallorca i a Menorca, respectivament, les grans explotacions rurals amb casa), mentre que l’amo n’era el masover, la persona que se’n cuidava i que normalment vivia a les cases del predi, juntament amb la seva esposa (la madona) i els fills, si en tenia. Al voltant d’aquestes figures hi solia haver tot un seguit de persones (com els jornalers i el majoral) que contribuïen al conreu de la terra, al manteniment de la finca rústica i al benestar del senyor i la seva família. Ho il·lustra el romanç popular “La mort de na Margalida”, basat en una tràgica història real que succeí a la Mallorca rural de 1910.

Però centrem-nos en la relació socioeconòmica entre l’amo i el senyor. Era molt habitual que l’amo cultivàs les terres del senyor (i generalment també tenia cura dels animals) emparat en la institució d’amitges (a Menorca, legalment anomenada societat rural menorquina), en virtut de la qual els fruits de la terra es repartien teòricament a mitges (d’aquí el nom) entre el pagès (l’amitger) i el propietari. En dona fe el topònim Ca s’Amitger, que són les antigues cases on romania l’amo de la possessió de Lluc (al municipi mallorquí d’Escorca) i que actualment alberguen el centre d’interpretació del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana. Tot sovint el contracte d’amitges (o amitgeria) —que seria un tipus de parceria agrària– passava de pares a fills. Així que aquest costum antany ben arrelat a Mallorca i Menorca ha arribat fins als nostres dies –tot i que de manera ja bastant residual i amb modificacions– i, en aplicació de la tradició consuetudinària, encara seria l’opció preferent d’alguns contractes agraris, si se’n pot provar la vigència actual. Cal tenir en compte que a les Pitiüses (les illes d’Eivissa i Formentera) la vida al camp es regia per un contracte de parceria propi, que vendria a ser una varietat de les amitges anomenada explotació a majoral.

Val a dir que, segons el DCVB, amitges també és el nom que rebia el contracte segons el qual les collidores d’oliva de Mallorca (que tradicionalment eren dones vengudes de pobles d’arreu de l’illa) es repartien a mitges amb l’amo l’oli que treien de les olives que arreplegaven després de la collita normal (anomenades pellucalles). D’aquest ús de amitges ens ha arribat (amb diferents variants) la dita “ses amitges no umplen ses sitges”, per l’escassetat d’oli que resultava de l’acord.

Maria Gené Gil, traductora i lingüista mallorquina especialista en llenguatge jurídic

[Apunt lingüístic impulsat pel portal Compendium.cat i finançat pel Govern de les Illes Balears]

 

Bibliografia

Crespi, Rafel. (2014, 8 de gener). El senyor, l’amo i el majoral. Dbalears.cat. https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2014/01/08/272681/senyor-amo-majoral.html

Diccionari català-valencià-balear (DCVB). https://dcvb.iec.cat/

Mercè, Gabriel. (2023, 26 d’agost). “La mort de na Margalida”, el romanç més trist del repertori. Fora Vila. https://www.foravila.net/reportatges/la-mort-de-na-margalida-el-romanc-mes-trist-del-repertori/

Imatge que acompanya l’article: Fotografia de Ca s’Amitger, imatge propietat de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (font).

[Data d’elaboració: juliol 2025]