VI Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia “Futura justícia a Catalunya: llengua d’ús” (2015)
La VI Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia va tenir lloc el dia 20 de novembre al Col·legi d’Advocats de Reus. L’objectiu de la trobada va ser fer reflexionar l’advocacia catalana sobre la regulació jurídica de les llengües d’ús de l’Administració de justícia en futurs escenaris polítics possibles. Amb aquesta finalitat, es va convidar l’expert en dret lingüístic Jaume Vernet, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Rovira i Virgili, així com Josep-Lluís Carod-Rovira, exvicepresident del Govern de la Generalitat, Montserrat Tura, exconsellera del Departament de Justícia de la Generalitat, i José Domingo, exdiputat de Ciutadans (us podeu baixar el programa de la jornada).
La inauguració va anar a càrrec d’Abel Pié, president del Consell de l’Advocacia Catalana, el qual va donar la paraula a Carles Pellicer, alcalde de Reus; Pere Lluís Huguet, degà del Col·legi d’Advocats de Reus; Enric Colet, secretari general del Departament de Justícia, i Javier Hernández, president de l’Audiència Provincial de Tarragona. La inauguració va anar precedida d’uns instants de silenci en homenatge a Francesc Riera, exmembre de la Comissió de Llengua del CICAC.
Introducció dels escenaris possibles de la llengua d’ús a la justícia amb elements de dret comparat
Jaume Vernet va pronunciar la conferència “Introducció dels escenaris possibles de la llengua d’ús a la justícia amb elements de dret comparat”, en què va descriure la regulació actual del català a la justícia i els possibles escenaris futurs en què caldrà aplicar o modificar aquesta regulació, i va exposar el règim lingüístic en l’àmbit de la justícia de certs països plurilingües.
Segons el catedràtic en dret constitucional, la regulació lingüística actual a Catalunya menysté el català com a llengua de la justícia, i això es deu, entre altres raons, a la falta de competències de la Generalitat per legislar en aquesta matèria: a pesar que Catalunya és una autonomia, “no hi ha una autonomització de la justícia”, i qui té la clau per resoldre la situació és l’Estat espanyol. Vernet va explicar que el règim lingüístic actual, d’una banda, no garanteix un reconeixement efectiu dels drets lingüístics relatius a les llengües com el català, que són pròpies i oficials en una comunitat autònoma, i de l’altra, no admet el deure dels treballadors de l’Administració de justícia de conèixer el català. Per contra, el mateix règim sí que permet traduccions al castellà de documents escrits en català, una llengua que és oficial i per la qual cosa, segons el ponent, el règim no ho hauria de permetre. Vernet va ser contundent a l’hora de descriure el règim lingüístic actual i el va qualificar de “intolerable” i “inacceptable”.
Davant aquest panorama, el qual també es caracteritza per la incertesa generada per la STC 31/2010, Vernet assenyala tres possibles escenaris: primer, la culminació de la independència; segon, un escenari igual al present, que significaria la continuïtat de la discriminació del català en l’àmbit de la justícia; i tercer, un escenari pitjor. Sigui quin sigui l’escenari que s’acabi presentant, Vernet va assegurar que aconseguir una situació de normalitat total del català no ha d’estar renyit amb el manteniment dels drets lingüístics.
L’expert en dret lingüístic també va subratllar que, de la redacció de l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es desprèn que la llengua pròpia de Catalunya és el català i per això és llengua oficial, al costat del castellà, que ho és perquè és oficial a l’Estat espanyol. Tenint en compte que l’oficialitat de la llengua castellana va lligada al fet que actualment Catalunya forma part d’Espanya, què passaria en un escenari d’independència? Per contestar aquesta pregunta, el ponent recorre al dret comparat per observar com es regulen situacions semblants en altres països plurilingües i va explicar a grans trets la regulació lingüística en l’àmbit de la justícia de països com Canadà, Bèlgica, Luxemburg, Irlanda, Finlàndia, Ucraïna, Estònia i Malta. En destaquem alguns:
- Canada és un país amb dues llengües oficials (l’anglès i el francès). La regulació lingüística en l’Administració de justícia varia segons la jurisdicció en què s’emmarqui el procés: si té lloc en la jurisdicció penal, l’acusat té dret d’opció lingüística; mentre que si té en la jurisdicció civil, la llengua d’ús dependrà del territori.
- A Estònia, exrepública soviètica de la URSS, hi conviuen dues llengües: l’estonià, primera llengua del 70% de la població aproximadament; i el rus, primera llengua del 30% restant de la població. Malgrat aquests percentatges, la llengua habitual és el rus. Sobta, doncs, que en l’àmbit de l’Administració de justícia només l’estonià sigui la llengua oficial i el rus tingui la categoria de llengua estrangera.
- Malta es caracteritza per tenir un 95% de la població que parla com a primera llengua el maltès i només un 1,5% parla l’anglès, tot i que el coneixen un 60%. La regulació de Malta atribueix a aquestes llengües el qualificatiu de “nacionals” (no parla d’oficialitat) i en l’àmbit de la justícia la llengua oficial és el maltès, tot i que hi ha dret d’opció lingüística.
(Per a informació molt més detallada dels règims lingüístics d’aquests països i altres, consulteu la publicació en línia “L’oficialitat lingüística” d’Eva Pons: http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/ btpl/arxius/14_Oficialitat_linguistica.pdf, a la qual va fer referència el ponent.)
La taula rodona “Futura justícia a Catalunya: llengua d’ús”
Després de la pausa, va tenir lloc la taula rodona, moderada per Francesc Domènech i formada per Josep-Lluís Carod-Rovira, Montserrat Tura i José Domingo, tots representants de diversos corrents polítics.
Durant la taula rodona Josep-Lluís Carod-Rovira i Montserrat Tura van constatar diversos aspectes interessants de la situació actual del català a la justícia.
D’una banda, Tura va destacar la idea que l’Estat espanyol està utilitzant el català com arma quan aquesta llengua encara no ha assolit la normalitat i, també va deixar constància de l’evolució que ha patit la regulació lingüística: als anys 80 en el Parlament de Catalunya hi havia unanimitat per promoure el català a la justícia; als anys 90 ja es van començar a generar posicions contràries entre els partits i, actualment, hi ha una clara divisió entre els partits que volen defensar el català i els partits que ignoren aquesta llengua com a llengua de la justícia. L’exconsellera va concloure que la solució al problema del català a la justícia passa per l’assoliment de més sobirania.
De l’altra, Carod-Rovira va subratllar la poca freqüència d’ús del català en l’Administració de justícia: “No és normal que una llengua pròpia d’un país generi el 12% de sentències”. I va deixar palès el fet que no hi ha un poder judicial català i que calen mesures de discriminació positiva per promoure aquesta llengua. Respecte de la regulació de la llengua d’ús de la justícia en un escenari futur, l’exvicepresident va remarcar la necessitat imperant d’estipular el coneixement del català com a requisit obligatori per als professionals de l’oficina judicial.
José Domingo va representar l’altra cara de la moneda. Segons l’exdiputat de Ciutadans, no s’han de defensar les llengües sinó els ciutadans. Opina que l’Administració de justícia condiciona la llengua i s’haurien de respectar més els drets lingüístics dels ciutadans. Tot i defensar el respecte pels drets lingüístics, no creu que el català estigui discriminat en el món de la justícia i no es va mostrar a favor d’adoptar mesures per promoure aquesta llengua en l’àmbit jurídic.
Imatges de la trobada
