De la puntada a la porta a la mordassa a la boca

Article publicat el 20/07/2014 al diari ARA

La Llei 1/92 de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda com la Llei Corcuera, va rebre el qualificatiu popular de llei de la puntada a la porta, ja que permetia, en els delictes de tràfic de drogues, l’entrada i registre domiciliari sense la necessitat d’autorització judicial; el dia 18 de Novembre de 1993, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional el seu article 21.2 per ser contrari a l’article 18.2 de la Norma Suprema, el qual només permet aquesta diligència pels casos de delicte flagrant. Un dia després, el ministre Corcuera presentava la seva dimissió que, malgrat les reticències inicials de Felipe González, va acabar reeixint.

Divendres 11 de juliol, el Consell de Ministres donava llum verda al controvertit avantprojecte de la nova Llei de Seguretat Ciutadana promogut pel ministre de l’Interior, Sr. Fernández Díaz. Sent una clara resposta política als moviments socials de protesta, com el 15 M o els de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca, més que una necessària resposta jurídica, el projecte limita de forma innecessària els drets constitucionals de llibertat d’expressió, reunió i manifestació. Cal no oblidar que totes les conductes reprovables en relació a l’exercici d’aquests drets, ja tenien resposta punitiva en l’ordre administratiu, però sobretot en el penal, quedant perfectament delimitades les bones formes a l’hora d’expressar-se, reunir-se o manifestar-se.

Sobta que el govern d’Espanya hagi estat capaç de promoure aquesta norma quan no para de rebre advertiments en sentit totalment contrari. Per exemple, al Juny de 2013, el Comissari del Consell d’Europa de Drets Humans, Nils Muizneks, criticava amb contundència la seguretat espanyola per utilitzar en excés l’ús de la força i per multar amb sancions desorbitades. Més recentment, en el cas del setge al Parlament de Catalunya, la Audiència Nacional argumentava, pel que fa al fons de l’assumpte, que calia trobar un punt de sortida per vehicular la protesta social en uns moments de crisi tan greus, justificant en els fonaments jurídics de la sentència una certa extralimitació en l’exercici dels drets emprats per canalitzar el rebuig social.

Enmig de tot aquest enrenou social, polític i jurídic, es troba una societat que veu que el seu poder legislatiu (que en l’actualitat és l’executiu), empeny cap a la regressió i la involució d’uns drets consolidats, i que en canvi el judicial camina cap a la banda totalment contrària, fent una interpretació del tot àmplia i generosa dels preceptes legals, permetent que es traspassi el propi dret material. No hem d’oblidar, però, i molt menys dubtar-ho, que dels tres poders sens dubte, el més pur és el judicial, ja que és l’únic al que se li pressuposa i se li exigeix la més destacable de les virtuts de qui ens mana d’alguna manera: la seva independència. Per aquest motiu, tota normativa en matèria de seguretat hauria de recaure en mans de la independència dels Jutges, i mai en mans de la dependència que els cossos de seguretat tenen dels seus caps.

Desapareix amb el text la més gran de les garanties d’un acusat o sancionat, la seva presumpció d’innocència. Efectivament, en passar les conductes punibles del Codi penal a aquesta norma de caràcter administratiu, substituïm allò que ningú és culpable fins que no es demostra, per una presumpció de veracitat dels atestats policials, que farà que les persones que es vegin sancionades per aquesta llei, perdin garanties en la seva defensa, augmentant enormement el grau d’eficàcia en el percentatge d’èxit de les multes i passant a nodrir amb força el sac recaptatori estatal.

 I si no estàvem prou contents amb la pèrdua de garanties en la defensa, els explico una altra de caràcter purament econòmic que no deixa de ser un altre escull per a tot aquell que es vulgui defensar. Per tal de poder recórrer contra la sanció imposada, el ciutadà haurà de fer front a les taxes que la Llei 10/2012 va establir per poder acudir als òrgans contenciosos administratius, amb imports mínims d’uns 200 o 350 euros i que podrien arribar fins al 50 per cent de la sanció imposada que és objecte de recurs, sancions que amb el nou text poden ser de fins a 600.000 euros en alguns casos i de fins a 30.000 en molts d’altres. En l’ordre penal on actualment es dirimeixen aquestes controvèrsies, no hi ha taxes judicials.

Per tant, retrocés en matèria de drets fonamentals, desaparició de la preuada tutela judicial, i a més, pagar més diners a l’administració… Una nova aixecada de camisa.

Miquel Sàmper

President del Consell de l’Advocacia Catalana