El llenguatge jurídic català a l’època de Fabra
Fabra va viure a cavall del segle XIX i XX, una època políticament molt convulsa en què el català va passar per anys d’auge i de repressió segons el règim que hi havia. Des del 1714, el llenguatge jurídic català quasi va desaparèixer de l’esfera pública, però no va passar el mateix a l’esfera privada, en què els ciutadans de Catalunya mantenien en ús la seva llengua i era la que feien servir en documents tan personals i privats com els testaments. Es diu que durant els segles XVIII i XIX el problema del català jurídic no era de qualitat sinó d’àmbit d’ús.
Entrant al segle XX, la llengua catalana va recuperar força tant en els períodes de la Mancomunitat (1914-1925) com de la Segona República (1931-1936). Les obres de Fabra sobre ortografia, gramàtica i lèxic van ser elements indispensables per al registre estàndard del català, que configura la base del llenguatge jurídic. La Mancomunitat va adoptar de seguida el català de Fabra i va promoure les seves obres: totes les seves institucions l’adoptaren com a llengua vehicular, des de les diverses escoles d’educació professional fins a les escoles de primària.
Després de l’aprovació de l’Estatut de Núria (1932), i la reinstauració de l’oficialitat del català, va sorgir la necessitat de disposar d’eines que facilitessin l’exercici professional del dret en català, necessitat derivada del nou marc jurídic en què es recuperava l’ús del català en els documents públics i les actuacions judicials. D’aquí que el mateix 1932 ja es va publicar Formulari català de documents notarials i equivalències mètriques de monedes, pesos i mesures, de la mà de Josep Comes, notari exercent a Manresa; dos anys més tard, Joan Santamaria, advocat i jutge municipal de Barcelona, va elaborar el Formulari jurídic català: primera part, justícia municipal i registre civil (1934), i el Col·legi d’Advocats de Barcelona va promoure i editar el Vocabulari jurídic català (1934), una obra lexicogràfica fruit de la fusió de dos treballs duts a terme per dos advocats, Rafael Folch Capdevila i Lluís Serrallonga Guasch.
D’aquesta època també cal destacar la jurisprudència del Tribunal de Cassació (1934-1937), la qual, tal com disposa l’article 111 del Codi Civil de Catalunya, és doctrina per interpretar el dret català. Aquesta jurisprudència es pot consultar en línia gràcies a una iniciativa de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics. La base de dades on es pot consultar aplega tant les sentències dels recursos de cassació de la Sala Civil, com també els recursos de revisió en matèria de divorci.
