La proposta més conservadora

Per Miquel Sàmper, president CICAC

Article publicat a ‘El Periòdico’ el 11/04/2014

Si l’avantprojecte de llei orgànica del poder judicial tira endavant, ens ve una justícia menys justa

La Constitució espanyola de 1978 va establir les bases d’una justícia garantista i progressista que sota la sòlida base de la independència judicial (article 117) pogués desplegar la tutela judicial efectiva i el dret de defensa dels ciutadans (article 24), sempre sota el principi transversal de la norma de la submissió a l’imperi de la llei. Tot el conjunt de garanties que dimanen dels esmentats pilars de la nostra justícia poden quedar altament compromesos, reduïts o fins i tot aniquilats si l’Avantprojecte de llei orgànica del poder judicial presentat per l’últim Consell de Ministres avança en la línia apuntada pel Ministeri de Justícia.

Poc es podran creure els espanyols el discurs de submissió legal quan l’article 6 de l’avantprojecte preveu la possibilitat de recórrer en revisió davant el Tribunal Suprem aquelles resolucions dels tribunals espanyols una vegada que aquestes hagin estat revocades pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Estem, sense cap mena de dubte, davant d’una resposta legislativa a la sentència sobre la Doctrina Parot, i la conseqüència d’aquesta no és cap altra que la declaració de no submissió a les institucions judicials europees, fugint dels anhelats objectius d’assolir cada dia més principis de justícia global i aprofundir en la línia marcada per l’abolició de la justícia universal.

 

Es retalla la llibertat d’expressió dels jutges i de les seves associacions, i se’ls prohibeix que puguin comentar les resolucions dels seus companys, de forma especial davant dels mitjans de comunicació, limitant-ho a l’àmbit de la doctrina científica o als fòrums especialitzats. La bondat de la mesura la trobarem segurament en la intenció de reduir la transcendència mediàtica de molts processos que se segueixen actualment, amb la noble intenció d’evitar els anomenats judicis paral·lels. No obstant això, a ningú no se li escapa que darrere hi ha el velat objectiu de taponar els efectes que puguin tenir les filtracions d’aquests judicis, la gran majoria de caràcter polític, en l’opinió pública i les seves repercussions i incidències en la intenció de vot dels espanyols.

En la mateixa línia, la instrucció col·legiada per tres jutges podria tenir la bona intenció d’agilitzar-ne la durada, és a dir, fer-la tres vegades més ràpida; tanmateix, més aviat sembla que es pretengui exercir un control intern sobre les decisions d’imputació o processament, de manera que acabarà sent un límit a la independència que tenien els mateixos jutges. Que ningú ho dubti: les instruccions col·legiades allargaran els processos i seran menys àgils.

Amb una doble regulació s’erosiona encara més la poca tutela judicial que ens va deixar la funesta llei de taxes, intentant limitar al màxim la interposició d’accions davant els jutjats. Per un costat, s’incorpora al clàssic sistema de fonts del dret la nova doctrina jurisprudencial vinculant del Suprem, que ve a voler dir: «Com que el Suprem ja s’ha manifestat sobre aquest tema, vostè no litigui perquè perdrà». Lluny de l’objectiu de la jurisprudència dels sistemes saxons de crear precedent, la mateixa exposició de motius d’aquest avantprojecte, quan diu que se sustenta a reforçar la seguretat jurídica i a reduir la litigació, no deixa cap dubte sobre el fet que la voluntat legal no és cap altra que tancar al màxim la porta d’entrada dels ciutadans als jutjats, desdibuixant d’aquesta manera el paper fonamental que en el nostre sistema jurídic té la canviant jurisprudència que creen els jutges i que no és res més que la garantia de l’adaptació de les normes als temps i la garantia que les normes estiguin al servei de la societat i no al revés.

I per un altre costat, es pretén, a expenses de la nova llei de demarcació i planta judicial, aprovar en el termini màxim de dos anys la reorganització de la planta judicial amb la creació dels tribunals d’instància, ubicats a les capitals de província, amb la conseqüència de la desaparició immediata dels jutjats de pau i la posterior dels jutjats comarcals de primera instància, instrucció, violència de gènere, família, penals i socials, així com les audiències provincials.

La conseqüència per als ciutadans serà demolidora: allunyament de l’anhelada justícia de proximitat i desplaçament dels jutjats a quilòmetres del domicili, amb el consegüent encariment de l’accés a la justícia en temps i cost. Hi ha, a més, una disposició transitòria en l’avantprojecte que preveu la intervenció del Consell General del Poder Judicial en el repartiment d’assumptes provincials en el termini dels sis mesos posteriors a l’aprovació de la llei.